L'anàlisi de dt: Un puente hacia Terabithia, o com el cinema per a nens encara és possible.

Bridge to Terabithia (Director: Gabor Csupo)

Jess és un nen inadaptat, al col·legi pateix cada dia l'assetjament dels seus companys i a casa és tractat amb indiferència pels seus pares i les seves germanes. El seu únic consol es troba en els seus dibuixos. Jess està molt a prop de guanyar la cursa de l'estiu i de sentir-se per primer cop l'heroi de la classe però a l'últim moment, la Leslie, una nova companya acabada d'arribar al col·legi, l'avança i es proclama guanyadora de la cursa. A partir d'aquest moment els dos nois comencen a anar junts i esdevenen bons amics. La Leslie és una noia molt especial i ensenya a en Jess a fer servir la seva imaginació creant entre els dos un "lloc per ells dos", el regne de Terabithia, un lloc màgic que es troba a l'altra banda del rierol i al qual s'hi arriba saltant el riu amb l'ajut d'una corda.

He de començar reconeixent que l'únic motiu pel qual vaig veure aquesta pel·lícula és que va ser programada per una cadena de televisió i no vaig trobar res millor a veure. Tot i així, a posteriori, puc dir que potser l'hauria d'haver vist abans.
L'argument de la pel·lícula no es gaire diferent a les desenes de productes amb que bombardejen el mercat des de fa uns quants anys (bàsicament per haver-la confòs amb aquests altres films em negava a veure-la). Tot i així vull assenyalar una sèrie de detalls que la fan diferent a la resta:

- No tracta als nens com a subnormals rematats. No els hi parlen de que hi ha un mòn màgic a dins del seu armari, sinò que els hi diu que ells mateixos poden crear un mòn màgic allà on vulguin simplement fent servir la seva imaginació.

- No hi apareix un escollit per la gràcia de Dèu que degut a una profecia es l'únic que pot guanyar al dolent dolentot. Si aquests nens són els escollits, és perquè la genètica els ha escollit per premiar-los amb una gran imaginació (premi que va a la baixa en els últims anys).

- No tracta als espectadors com a subnormals rematats. Els paral·lelismes entre el mòn imaginari i el mòn real són evidents, però en cap moment troben la necessitat d'explicar-ho. Cosa que és d'agrair ja que estic fart de les redundàncies holliwoodienses i els guions per subnormals. I aquest punt és especialment important ja que els espectadors potencials són els nens.

En resum, la gràcia del film és que per primer cop en molt de temps he vist una pel·lícula per a nens feta realment per a nens i no per a criatures lobotomitzades.

PUNTUACIÓ: 7/10